El català del sabater mal calçat

El Consell d’Afers Generals de la UE ha ajornat fins a Sant Joan –o fins més tard– la decisió de considerar oficials el basc, el català i el gallec, però ja es pot intuir que, el dia que es pronunciï, ho farà en contra. La seva negativa no es podrà justificar amb els arguments econòmics i demogràfics que han adduït alguns estats membres en diverses consideracions perquè ara ja hi ha 24 llengües oficials, entre les quals un bon grapat de minoritàries: el croat (4,1 milions de parlants), el danès (6 milions), l’eslovac (5,5 milions), l’eslovè (3 milions), l’estonià (1,5 milions), el finès (5,6 milions), el letó (2 milions), el lituà (2,6 milions), el maltès (0,5 milions), el búlgar (6,7 milions) i el gaèlic irlandès (0,5 milions). Probablement, s’agafaran amb més força a rebutjar la incorporació de llengües que no siguin oficials dels estats membres, atès que el basc, el català i el gallec només són cooficials en els respectius territoris, fora del quals cap es pot fer servir indistintament al castellà. Més enllà dels efectes que això tingui per al suport de Junts al PSOE o per a l’oposició rabiosa del PP, els catalans hem de pensar que una decisió en aquest sentit és una derrota? De cap manera. En primer lloc, perquè ens retorna a la casella de sortida de la nostra reivindicació nacional: cap dret –el de la llengua, tampoc– es pot defensar amb prou força si no es disposa d’un estat propi. En segon lloc, perquè la UE està sobrada de burocràcia i hauria d’eliminar tanta complexitat funcional com li sigui possible: convindria que adoptés una sola llengua franca i que deixés que cada estat triés si gastar-se els quartos aprenent-la o fent traduccions. I, finalment, perquè ja n’hi ha prou que el sabater sigui el més mal calçat: parlar català a Madrid, a Estrasburg o a Brussel·les és fer-nos putxinel·lis per distreure’ns. On ens cal que es parli català, abans que enlloc, és a Catalunya. I si cal que els partits catalans pactin res amb els governs espanyols, ha de ser per comprometre’ls a ser els primers de garantir-ho i de complir-ho.